En 1994, la UNESCO va donar a conèixer un informe sobre els idiomes més traduïts del món que situava el català en una, per a molts, sorprenent desena posició i va encetar així un intens debat sobre la presència real de la llengua i la cultura catalanes més enllà dels límits estrictes dels Països Catalans. Les dades contingudes en aquest informe corroboraven que el català es trobava lluny d’ocupar la posició marginal a la qual deurien haver-lo confinat la situació d’inferioritat forçada que va patir durant bona part dels darrers tres segles i les dificultats que segueix trobant-se per al seu ple reconeixement dins les institucions europees. Ben al contrari confirmaven el català com una de les llengües de cultura amb major prestigi i reputació, si més no, al nostre continent. Va ser llavors que hom va recordar els comentaris fets anys abans per diversos romanistes europeus sobre la manca de catàlegs complets que aplegarien les traduccions del català a altres llengües i proporcionarien xifres reals amb les quals fóra possible avaluar amb més exactitud la repercussió de la cultura catalana als països del nostre entorn. Una de les veus que va expressar-se en aquest sentit fou la de Tilbert Dídac Stegmann, que al començament dels anys 80 va destacar l’extraordinària acollida que els diversos cursos, seminaris i jornades sobre temes de llengua, literatura i cultura catalanes rebien als països de parla alemanya. Ja aleshores alertava Stegmann sobre la urgent necessitat de comptar amb un recull que reunís la totalitat de les publicacions catalanes al món germanoparlant des de l’aparició de les primeres traduccions dels nostres clàssics fins aquell moment. weiterlesen